L’endemà de la catàstrofe van començar les activitats de reconstrucció del municipi. En aquestes feines van col·laborar molts veïns i veïnes de Montcada, tant persones afectades com qui no ho havien estat. Però també es va comptar amb l’ajut de gent d’altres poblacions, de destacaments militars i de molts treballadors i treballadores de la indústria local. Mentre les fàbriques van estar aturades, van substituir la seva feina habitual per tasques de solidaritat amb persones afectades.
El poble es va mobilitzar solidàriament. Es va establir tota una organització d’oficines i organismes burocràtics per gestionar els ajuts. A Montcada es va improvisar una oficina de persones damnificades perquè s’inscrivissin i exposessin les seves pèrdues.
La riuada va destruir la passarel·la dels “Hermanos” (que unia el centre de Montcada amb el barri de Mas Rampinyo), el pont del ferrocarril de línia de Port Bou i la passarel·la sobre el Besòs (que unia el nucli urbà a l’alçada del carrer Rocamora amb Vallençana). Només el pont de pedra de la nacional de Ribes sobre el Ripoll (N-152) i el pont de ferro del ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses van resistir l’empenta de l’aigua. Aviat s’iniciaren les construccions de passarel·les provisionals sobre els rius, que havien de suplir l’urgent mancança fins que es disposés dels mitjans per fer els nous ponts.
Però una nova riuada, el dia 4 de novembre es va endur un altre cop el nou pont provisional que creuava el riu Ripoll. La mateixa força del riu també va arrossegar la passarel·la provisional militar sobre el Besòs, així com un tram de de la línia del ferrocarril, en el Km 113, situat al barri de Can Sant Joan. Només tres dies més tard, el 7 de novembre, una nova avinguda d’aigua tornarà a posar en alerta la població. Aquesta vegada va ensorrar 4 cases del “Pueblo Español” de Can Sant Joan. L’endemà es van tornar a iniciar les obres d’un pont provisional sobre el Ripoll, que es va finalitzar el 19 de novembre.
L’Ajuntament i el Ministerio de la Vivienda van acordar la construcció d’habitatges, cases provisionals que s’ubicarien a la barriada de Santa Maria de Montcada, concretament a l’esplanada del castell (Ca N’Oller), per albergar les persones afectades. Aquestes cases van ser conegudes popularment com les “cases de fusta”.
Les obres de construcció de la nova canalització del riu Ripoll es van realitzar aviat. La tragèdia va fer recapacitar les autoritats amb rapidesa. Així, la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental i el Ministerio de Obras Públicas van desenvolupar un pla general de condicionament de la llera del riu Ripoll per tal de canalitzar el riu Ripoll.
Les riuades de 1962 també van servir perquè la Montcada emergent es comencés a construir dins d'un ordre urbanístic. Així, naixerien barris com La Ribera i Carrerada (Montcada Nova), que fins aleshores estaven formats per cases aïllades i sense urbanitzar. L'avinguda de La Ribera es creà també poc després de les riuades de l'any 1962.
La dècada dels 60-70 serà una època de forta industrialització i amb una forta immigració, sobretot de gent procedent d’Andalusia, Extremadura, Múrcia,... La població de Montcada passa de tenir 8.656 habitants el 1950 a tenir-ne 22.462 l’any 1970, i es crearan els polígons industrials del Pla d’en Coll i La Ferreria.