Història

Per l'Associació Cultural Montcada

El trobament de sílexs treballats dalt el Turó testifica la presència de l'home prehistòric al nostre terme. Els poblats ibèrics (S.IV-II AC) del Turó, possiblement el d'en Moix i el de les Maleses -l'únic curosament excavat-,constitueixen un rastre indicatiu que Montcada ha estat un lloc d'assentament humà en els inicis del poblament de Catalunya. En un precepte del rei Lotari, gener-febrer de l'any 986, confirmant unes propietats del monestir de Sant Cugat, surt per primera vegada el nom de Montecatano (Montcada), referit al Turó. El document més antic que es té, i que fa esment de la parròquia de Santa Engràcia, és un del 19 d'agost del 1007 en el qual es permuta una vinya per unes terres a la parròquia de Sancta Engracie, junt al riu Bisaucio (Besòs). L'1 de juliol de 1042 és el primer cop que es parla del terme de Reixac. El 3 d'agost del 992, de l'església. Com a parròquia és esmentada el 1028. La consagració és del 28 de desembre de 1048.

La figura coneguda dels Montcada és, sens dubte, la d'en Guillem Ramon "el Gran Senescal" (1120). Un episodi centrat a Montcada fou el de la resistència armada que el Gran Senescal oposà al compte Ramon Berenguer per desavinences sorgides arran de l'ús indegut de l'aigua, arribant a tallar la sèquia Comtal. Posteriorment, pel seu paper decisiu en la conquesta de Tortosa, se li concedeix l'opció de compra i d'urbanització d'uns terrenys al NE de Barcelona, dels quals sorgeix el carrer Montcada, que mantindrà el seu prrestigi fins als nostres dies.

Als s.XV es té notícia de certes indústries menestrals, com les dels aboders i vidriers i la dels molins paperers als ss. XVI i XVII. Per la seva condició de "terra de pas" foren molts els hostals que s'abastiren al nostre terme en èpoques passades, fins i tot existia un hostal prop de la font dels Avellaners -darrere Reixac- a la vora d'un camí que portava a la costa.

Durant la Guerra dels Segadors (1652), les tropes franceses, en reduir un focus de resistència, destrueixen parcialment el temple de Reixac, que no fou reconstruït fins al 1676.Montcada veu augmentar els 120 habitants del 1719 a 720 el 1787. El cultiu de les maduixes, el cànem i la vinya ocupen majoritàriament el treball agrícola. Al Pla de Reixac, ric en conreus, s'edifiquen casos i masos.

A partir de la segons meitat del segle XIX, les vies fèrries esquarteren ja per sempre el nucli en creixement. A les darreries d'aquest s.XIX, cercant un lloc proper i ben comunicat amb pures i abundoses aigües, nombroses famílies barcelonines poblen Montcada de cases estiuenques des del carrer Major fins al riu, de la Vallensana fins a Reixac.

La instal·lació de la fàbrica de ciment Asland del 1917 inicia la industrialització.

Can Sant Joan acull obrers i ferroviaris. De 2.180 habitants l'any 1920, es passa a 7.240 el 1934. Ja funcionen les fàbriques Ferrer i Bernades i Aismalibar.

Els montcadencs patiren l'experiència tràgica i traumatitzant de la guerra civil i la post-guerra.

El tàndem industrializació-immigració, característic dels anys 50 al 70 a Catalunya, comporta a Montcada l'augment dels 8.656 habitants (1950) a 22.462 l'anys 1970.

Es creen polígons industrials com els del Pla d'en Coll i La Ferreria, amb preponderància dels sectors metal·lúrgic, químic i de la construcció. Augmenten els habitatges a Can Sant Joan, Mas Rampinyo i Montcada Centre. Apareixen els de l'avinguda de la Ribera, els de l'avui anomenada Montcada Nova i més tard Can Cuiàs. Es pobla la Muntanyeta, Font Pudenta i Terra Nostra (Santa Maria), la qual passa de zona d'estiueig a barri d'habitatge permanent.