El primer cop

Dimarts, 30 d'abril de 2024 a les 12:02

Autoria: Òscar Palazón Ferré, de Tarragona

Era el primer cop que li pegava. Un mastegot inesperat que va ressonar arreu del jardí. Naturalment, ella es va desplomar a l’instant.

Què havia passat?

Doncs que havia perdut els nervis. Això és el que va al·legar ell per justificar-s’hi just abans d’implorar-li que el perdonés. I tot seguit, a llàgrima viva, li va jurar que no ho tornaria a fer.

La cara encara li coïa. Mig incorporada a terra, entre uns arbustos, es fregava la galta amb la mà. Es resistia a desenganxar-la-hi. Perpetuava un gest que, si bé no ajudava a mitigar-hi el dolor, almenys la protegiria si ell decidia agredir-la de nou.

Però ell no va agredir-la de nou. Va restar immòbil, somicant, fitant-se el palmell de la mà amb estupor, talment acabés de descobrir que aquella part del seu cos, a banda d’acariciar, també servia per ferir.

I mentrestant el silenci s’havia ensenyorit del jardí. Els ocells havien emmudit. Els insectes ja no brunzien. Això va ser tot. Ningú no va intercedir-hi ni va intervenir-hi. Ningú no va anticipar-s’hi per evitar-ho. Ni tan sols Déu, que, d’un núvol estant, continuava contemplant l’Adam i l’Eva amb una ombra d’apatia als seus santíssims ulls

Darrera actualització: 30.04.2024 | 12:20