Història
Montcada, de poble a ciutat
El desenvolupament de Montcada i Reixac com a poble està estretament lligat a la seva orografia, pel pas dels rius Ripoll i Besòs, entre la serralada de Marina i el Turó, a l’extrem nord de Collserola, referent geogràfic del terme municipal al llarg dels segles arreu el Vallès.
Els primers assentaments de població sorgeixen al capdamunt de les muntanyes per tal d’evitar les destrosses típiques de les avingudes estacionals del rius, pròpies del clima mediterrani. Per tant, els primers rastres humans de Montcada es trobarien inicialment al desaparegut poblat ibèric del Turó i desprès al jaciment ibèric de Les Maleses de la serralada de Marina (s. IV – III a.n.e.), des d’on dominaven visualment la plana vallesana.
Igualment, a l’alta Edat Mitjana, a les valls amagades de la Serralada de Marina, es van assentar petites comunitats camperoles a les viles de Ventenac, Pedrencs,Cabanes i Pasturans. Aquestes poblacions van col·laborar en la construcció de l’ermita que ja apareix citada documentalment el 992 i la seva parròquia esmentada el 1028, tot i que Sant Pere de Reixac no es consagraria fins el 28 de desembre de 1048.
D’aquesta època, Timinum era l’única vila ubicada a prop del riu Besòs i pertanyia a la parròquia de Santa Engràcia, documentada per primer cop del 19 d'agost del 1007 en una permuta d’una vinya per unes terres a la parròquia de Sancta Engracie, junt al riu Bisaucio (Besòs). Per tant, l’anomenada La pobla vella de Montcada es trobava a peu de la Serralada, a prop del Besòs, aproximadament a l’alçada de l’actual planta depuradora d’aigües i de la Torre dels Frares, un dels testimonis arquitectònics medievals conservats al municipi.
La primera referència toponímica de Montcada es troba en un document del rei Lotari de 986 on es confirmen unes propietats del monestir de San Cugat al Monte Catano, referint-se al Turó. Tot i que el desaparegut castell de Montcada al capdamunt del Turó es documenta per primer cop el 1023, existeix un document del segle XVIII a l’Arxiu Seròs de Lleida fent referència a l’ordre per part del comte de Barcelona de fortificar Montecatano el 853, ja que era un enclavament privilegiat per al control del territori.
Així, els orígens de la Montcada que avui coneixem, sorgeixen enmig d’una cruïlla de camins, l’antiga Via Semproniana i carretera de Ribes. El pas natural que suposa la vall del Besòs i la protecció entre muntanyes generava un flux constant de gent amunt i avall cosa que propiciaria que l’any 1164 els senyors de Montcada atorguessin una fira setmanal al pla de Matabous, al nord del riu Ripoll. La fira setmanal i la seva situació privilegiada van afavorir l’aparició d’un petit nucli a tocar el camí que creixeria com a vila de posta. Tasques, hostals, tallers de menestrals a peu de l’antic Camí Ral foren els inicis del carrer Major i, també, testimonis directes del naixement de la pobla nova de Montcada a final del segle XIV, tot i que ja s’hi documenten molins, masos i torres de guaita que protegien aquest pas estratègic des del segle X.
El paisatge de Montcada va ser el punt fort de la seva evolució: la riquesa aqüífera dels rius i fonts de muntanya van fomentar l’agricultura així com l’aparició de les primeres indústries menestrals des de l’Edat Mitjana: a la vora dels rius Besòs i Ripoll, des del segle X proliferaren els molins hidràulics per a la molta del gra i la producció de paper i draps, així com al llarg del traçat del Rec Comtal que regava els camps des de Montcada pel Pla de Barcelona fins la Ciutat Comtal.
El conreu de maduixes, vinya i cànem per a la producció dels molins paperers i drapers ocupaven majoritàriament el treball agrícola, especialment, al Pla de Reixac, on van proliferar cases pairals i masos a partir del segle X. De fet, el primer esment documental de la masia de Ca n’Albinyana és de l’any 986. Entre els segles XVII i XIX, molts habitants de les petites poblacions de Reixac van baixar de la muntanya al pla per establir-se en aquesta banda del Besòs,atrets per l’activitat econòmica de la carretera de Ribes, via de comunicació pe excel·lència de la plana del Vallès amb Barcelona.
Així s’aniria configurant el nucli original de Mas Rampinyo al pas de l’antiga carretera, al voltant de l’actual avinguda de Catalunya. El llegat d’aquest passat rural són les masies conservades com ara Can Piella, Ca n’Albinyana, Can Pomada, Can Llobet i Can Cabanyes mentre que altres com Can Castells, Les Indianes i el Molí d’en Bisbe van desaparèixer.
Entre final del segle XIX i principi del XX el paisatge seria l’atractiu per a l’arribada dels estiuejants, l’elit social barcelonina que venia a prendre les aigües a Montcada i molts van establir-se’n en masies transformades en torres d’estiueig com Can Rocamora, però també en majestuoses torres bastides al voltant de les estacions de tren. El nou teixit social que conformaven els habitants va suposar una forta empenta per a la transformació urbana de Montcada i Reixac, suposant una etapa clau per a la transició del món rural a l’urbà.
Aquest pas serà completament palès amb la instal·lació de la fàbrica de ciment Asland del 1917, que inicia la industrialització i que provocarà, de mica en mica, l’abandó de les colònies d’estiuejants cap a altres zones com ara la Vallensana i fins i tot cap altres pobles més allunyats del nord del Vallès, a la vora del Montseny. Fàbriques com l’Asland, l’Aismalibar o la Valentine van potenciar el creixement de barris com Can Sant Joan o Mas Rampinyo a mitjans del segle XX o fins i tot l’aparició d’altres com el de La Ribera. Les dècades entre 1950 i 1970 son les de les grans onades migratòries des de la resta de l’Estat, fruït de l’expansió industrial a Catalunya i de l’estat de misèria crònica en què la dictadura franquista i la Guerra Civil havien submergit a la major part d’Espanya, aleshores, rural. A Montcada l'augment demogràfic és dels 8.656 habitants l’any 1950 a 22.462 al 1970.
La industrialització i la conseqüent explosió demogràfica han conformat al llarg de l’últim segle un municipi encara més fragmentat per vies de comunicació diverses, polígons industrials, a més dels elements orogràfics preexistents ja esmentats,tot provocant un creixement semi aïllat dels deu barris de la ciutat actual, amb 37.000 habitants.
Font: Arxiu Històric de Montcada i Reixac i Museu Municipal