Exposició. El color más oscuro

Arts plàstiques de José L. Paz Fo
Inauguració: dimarts 25 de febrer, a les 19.30 h

Hi ha una ressonància subtil i evident alhora al títol del darrer projecte expositiu de José Luis Paz Fo (Badalona, 1977), “El color más oscuro”. La nit més fosca de l’ànima de sant Joan de la Creu empeny poderosament cap a la dissolució, d’una manera semblant al camí ascendent del so creixent de la cançó de The Cure, un referent ineludible per a l’artista: The Loudest Song. En tots dos processos es troba la combinació de dues energies desbordants: el desig de fugida i l’empenta inevitable de la pulsió vital.
Ja s’ha dit que amagar-se és una forma de fugir, de la mateixa manera que ja s’ha afirmat que Paz Fo utilitza els números com a llenguatge expressiu per intentar posar ordre en tot allò que sempre acaba sobrevenint-nos.
Amagatall o refugi. Perquè, per quedar-s’hi i residir, cal adaptar-se a les noves condicions i a la nova configuració dels objectes en el paisatge. I el paisatge canvia constantment, encara que es codifiqui en sèries de guarismes del zero al nou.
En aquesta nova exposició, Paz Fo configura un paratge que requereix d'una sèrie de coordenades per orientar-se i ubicar-se. Parteix d’un dibuix present a l’exposició que mostra un conjunt de figures geomètriques imperfectes amb una referència que gairebé passa inadvertida: 84-98-17-23. Falten més números; òbviament, la sèrie és infinita. Aquestes xifres marquen el nínxol que acull, totes juntes, les restes de l’àvia, l’avi, el pare i el tiet, mort el darrer al 2023.
L'artista es pregunta quin és l’espai, físic i literal, que queda per als morts, i llavors la mirada necessita el territori del color per amagar-se. Per això, en els quadres monocroms de grans dimensions, el color vol desdibuixar el traç dels guarismes, perquè el llenguatge, la paraula o el so desapareguin en un silenci estrident, en la nit més obscura. Contradiccions i redundàncies que acaben confonent-se. Negre, verd, blanc, groc i vermell. Gairebé sempre sobre fustes que en primer lloc han estat pintades de negre, i que després requereixen nombroses capes per arribar als monocroms sintètics. En el procés d’elaboració d’una peça, hi ha una part de performance solitària que quedarà amagada, sota les diverses capes, a l’interior de la història de l’obra. Al final, un paisatge de colors que renuncien a qualsevol funció simbòlica més enllà d’oferir un amagatall.
Els cromatismes deixen de ser refugi quan la vida empeny. A la veu del pare de Paz Fo, el 17 (2017) en la seqüència numèrica abans esmentada, ressona també la de José Agustín Goytisolo dient a la seva filla allò de “la vida empuja”, però que és bella i que “a pesar de los pesares, tendrás amigos, tendrás amor”. En el retrocés inevitable de qualsevol moviment, l'artista sembla tornar als primers traços expressius, com qui busca el llenguatge del començament. En el seu cas, números de colors sobre negre amb ressonàncies brossianes. Però recordem que segueix amagat per no mirar de cara què passa amb els morts que s’acumulen als nínxols. Així, els guarismes com paraules brollen i s’enganxen els uns als altres, respectant la seqüència, però com si uns pretenguessin ocupar el lloc dels altres, atapeint-se i enllaçant-se com si volguessin formar un brodat o un teixit irregular, una catifa o una cortina capaces de concentrar l’infinit. És, potser, aquesta la sèrie més interessant de les darreres produccions de Paz Fo; ho és aquesta evidència que el seu llenguatge l'ha desbordat, que el missatge sense forma, pura expressió, el sobrepassa, ens sobrepassa. El teixit que ha conformat en les peces d’aquesta sèrie reflecteix la imperfecció dels fluxos de sang, les paraules, les imatges i les emocions que no podrem endreçar.

Sònia Hernández