Relat de temps enllà

Amb el cop d’estat militar del 17 de juliol de 1936 contra la II República espanyola escollida democràticament, comença una guerra cruel i fratricida i que en finalitzar aboca a moltes persones del bàndol republicà a marxar.

Al 1939, milers de persones van creuar la frontera amb França fugint de la Guerra Civil espanyola. Poques setmanes després del final del conflicte bèl·lic, el govern francès donava la xifra de 440.000 refugiats espanyols en el seu territori. Molts van fugir a països de Llatinoamèrica, com Mèxic, Argentina, Xile, Veneçuela, República Dominicana o Puerto Rico. Segons l’Institut Nacional d’Estadística i Geografia de Mèxic, 25.000 refugiats espanyols van arribar a aquest país l’any 1939, quan va acabar la guerra.” (Acnur, Setembre: 2017)

A l’arxiu del Museu Municipal de Montcada encara s’hi conserven alguns dels testimonis de l’època, els quals van haver de marxar del municipi en acabar la Guerra Civil. El relat del José i del Rafael són un petit exemple de les moltes històries que, amb la fi de la guerra, van haver de continuar en l’exili.

“José: No, cuando... después me fui, a Francia, luego con las reservas de la República pasé a “refugiao” francés, a los campos de concentración de Francia. Rafael: I, llavors, a l’entrar a França [...], ens van enviar allí en un camp que era a l’aire lliure, allí vam passar la nit, sense donarnos ni un vas d’aigua, morts, set, gana, misèria i carregat de polls. D’allí, l’endemà, ja ens van portar en camps; nosaltres pensàvem que aniríem a camps de barracons i, no, no, ens van portar a platges, per Cannes, Set ponts i altres platges que es poden contar.” (Museu Municipal Montcada)

Montcada i Reixac no només va ser terra d’exili, sinó que també, durant l’època, va ser un indret d’acollida per a moltes d’altres persones.

Les parets de la Masia de Can Toi, avui dia reconvertida en un restaurant de la Vallençana, ens explicarien un munt d’històries si poguessin parlar...

Catalunya va ser el destí d’acollida provisional d’aproximadament un milió de desplaçats de diferents parts de l’estat espanyol durant la Guerra Civil. Molts d’aquests refugiats eren infants que, a causa de la guerra, o bé havien quedat orfes o bé, van ser enviats a Catalunya per les seves famílies, per allunyar-los de les zones que quedaven a prop del front de guerra.
Per poder donar un refugi específic a aquests infants, a Catalunya es van habilitar centenars de colònies infantils, ubicades normalment en zones apartades dels grans nuclis urbans, per tractar d’evitar el perill dels bombardejos. Aquestes colònies van ser iniciativa de diferents entitats entre les quals destaca Ajut infantil de rereguarda, creada per la Generalitat, i que treballava en col·laboració amb els diferents ajuntaments. Els grups es van ubicar en moltes ocasions en grans mansions que havien estat abandonades pels seus propietaris o que directament van ser requisades pel bàndol republicà per destinar-les a aquesta finalitat. Es buscaven, en aquest sentit, edificacions espaioses, amb espais exteriors i que disposessin dels serveis necessaris per poder acollir a aquests grups d’infants.
Aquestes colònies es van organitzar seguint les noves directrius que des de la Generalitat republicana es van anar implantant progressivament dins de l’àmbit educatiu i que anaven en la línia del moviment de renovació pedagògica de l’anomenada Escola Nova el qual, entre d’altres moltes qüestions, reivindicava el contacte dels infants amb l’aire lliure i la natura. L’objectiu de les colònies durant la guerra era generar un espai segur per protegir els infants, tenir cura del seu benestar i alhora proporcionar-los lleure i formació. Montcada i Reixac va ser el destí d’un d’aquests grups de nens refugiats, gràcies al fet que comptava amb un espai que reunia a la perfecció totes les condicions descrites. Aquest espai va ser la Masia de Can Toi, ubicada a la Vallençana.
Aquesta torre es va edificar originàriament com a casa d’estiueig l’any 1889 i, segons alguns autors, va ser obra d’un empresari anglès propietari de la pedrera de Vallençana, anomenat Toy, amb la intenció d’allotjar-hi als seus treballadors. Aquest edifici ja va ser emprat com a casa de colònies per l’Ajuntament de Barcelona abans de la guerra, motiu pel qual va poder esdevenir refugi de nens durant el conflicte de forma immediata. De fet, hi ha constància que els nens refugiats van conviure juntament amb escolars procedents de Montcada. A la casa es calcula que hi podien conviure al voltant de 100 nens i nenes.” (Museu Municipal Montcada).

Aquests testimonis ens expliquen el que va passar al municipi durant la postguerra. Montcada i Reixac va acollir l’arribada de persones del bàndol republicà que, assetjades per l’exèrcit nacional, van haver de viure durant molt de temps com a persones refugiades. Aquesta història no és en realitat ni antiga ni aliena, sinó que s’ha anat repetint arreu del món al llarg del temps. Avui en dia, massa persones no han sortit mai del campament de refugi en el que van néixer. T’imagines com ha de ser no conèixer el teu propi origen?