El relat del Mohamed
Hola, soc en Mohamed, tinc 30 anys i en fa 20 que visc a Montcada i Reixac. Vaig néixer als campaments de refugiats sahrauís d’Algèria. La meva família encara hi viu allà, juntament amb 200.000 refugiats més.
“Els refugiats sahrauís viuen fa 45 anys en situació de desplaçament. La major part dels que viuen en els campaments algerians de Tinduf no han conegut una altra vida. Porten anys esperant una solució per tornar a la seva terra que, de moment, no arriba. Tinduf està format per cinc campaments que porten el
nom de ciutats del Sàhara Occidental: Bojador, Dajla, El Aaiún, Auserd i Smara.
Els campaments es troben en plena hamada algeriana, en meitat del desert de pedra. Les difícils condicions climàtiques de la zona, amb temperatures extremes, pluges torrencials ocasionals i forts vents, dificulten molt la pràctica de l’agricultura i limiten les possibilitats d’autonomia productiva. El comerç no genera prou
per cobrir les necessitats bàsiques de la població. L’educació rep molt poc finançament i els serveis sanitaris són dèbils.
Segons els resultats de l’Enquesta sobre Nutrició de 2019, s’ha donat un empitjorament de la major part dels indicadors sobre alimentació i nutrició, sobretot dels relacionats amb la desnutrició crònica, és a dir, retards en el creixement i anèmia. Un 7,6% de la població pateix desnutrició aguda i un 28% té retards en el creixement. El 50% dels infants pateix anèmia.¨ (Acnur, 2020)
La història del Sàhara com a país és molt trista. Érem tribus nòmades del desert i, per acords europeus, a finals del segle XIX i principis del XX, van començar a dibuixar fronteres en el desert i a repartir-se els «nous països» entre els colonitzadors europeus.
Espanya es va “quedar” amb el Sàhara i s’hi va estar fins que es van acabar els recursos de fosfats, l’any 1975, tot abandonant de cop i volta el país i deixant que els veïns marroquins l’envaïssin, amb l’anomenada “Marxa verda”. La major part de sahrauís van haver de marxar del seu país i exiliar-se en ple desert algerí, a la hamada, on encara hi són després de 46 anys. Aleshores va començar una guerra, que vam aturar per demanar un referèndum pactat i supervisat per l’ONU. encara l’esperem després de 46 anys.
Jo vaig arribar a Montcada i Reixac l’estiu de 1999 gràcies al projecte Vacances en pau. Vaig venir amb molts més infants sahrauís, acollits a l’estiu per famílies de Montcada.
“El projecte Vacances en Pau*, organitzat per la Delegació del Front Polisari i les entitats solidàries amb el Poble Sahrauí a Catalunya, és un símbol de solidaritat amb els nens i nenes sahrauís i un clam per la pau, contra la injustícia, la violació dels drets humans i la guerra.
Aquest projecte, on famílies catalanes acullen a nens i nenes sahrauís durant els mesos d’estiu, pretén oferir a aquests infants la possibilitat de veure i gaudir de moltes coses que allà d’on venen, només coneixen en els llibres escolars (els rius, les muntanyes, el mar, etc.), així com de la possibilitat de conviure amb nens
i nenes catalans/anes per arribar a tenir una altra imatge del món, diferent de la qual, els hi mostra la realitat quotidiana dels campaments de refugiats, on el Poble Sahrauí viu exiliat des de l’any 1975”.
*L’Ajuntament de Montcada i Reixac, juntament amb l’entitat solidària Montcada Solidària, col·laboren en aquest projecte d’acollida d’infants sahrauís, on famílies montcadenques acullen infants sahrauís durant els mesos d’estiu i realitzen activitats lúdiques i culturals. Fa uns anys, l’entitat responsable de l’organització de
les estades d’estiu d’infants sahrauís a Montcada era l’Associació Montcada amb el Poble Sahrauí (AMOPS).
El següent estiu hi vaig tornar i ja m’hi vaig quedar, acollit per una família de Montcada, i ara tinc la sort de tenir dues famílies: la catalana i la sahrauí. Ambdues ens estimem i compartim tot el que podem. Vivint amb la meva família catalana, pares, germans, avis, tiets, cosins, he pogut estudiar i, ara, treballar; així puc ajudar a la meva família sahrauí.
Sempre que podem, anem a visitar-los, tot i que no és fàcil arribarhi. Ara, però, ja fa dos anys que no hi podem anar, per la pandèmia. Els meus germans, els meus pares i jo estem desitjant tornar-hi; ens agrada molt anar-hi junts i compartir uns dies les dues famílies juntes. Són dues cultures molt diferents, però ens respectem i hem après moltes coses junts, sobretot els valors universals del respecte, la solidaritat i l’estima.
La meva família catalana sempre m’ha dit que ha estat una gran riquesa i encert que formés part d’ells, n’estan orgullosos i molt i molt contents. Jo també n’estic d’orgullós.
