El relat del Marlon

Soc en Marlon i soc colombià. Vaig néixer, créixer i viure a Colòmbia, a la ciutat de Santiago de Cali. Encara avui, si tanco els ulls, recordo amb claredat el senyor José Ramos, qui em va mostrar, en un petit taller, els primers passets del que més endavant seria el meu ofici.

L’any 2014, i amb molt d’esforç, vaig decidir emprendre en el camp de la metal·lúrgia. Malauradament, aquest projecte el vaig haver d’acabar el desembre del 2018, donada la situació que vaig haver de viure a la indústria en la qual treballava. Durant aquell període, en comptades ocasions, duent a terme negocis a la zona portuària, vaig estar exposat a situacions d’extorsió de les quals vaig sortir ben lliurat. A principis del 2019, la cosa es va complicar, ja no vaig tenir la mateixa sort... El crim organitzat va fer que m’hagués de retirar d’una de les coses que més m’agradaven, la meva feina. 
L’any 2016 es va signar el procés de pau amb el grup guerriller més gran de Colòmbia, les FARC, però aquest acord no va beneficiar al 100% de la població i a partir d’aquell moment, des de la dissidència, va créixer el nombre de bandes de crim organitzat al país.
Aquests grups cometen delictes contra la població, com són l’extorsió a comerciants i empresaris, “fleteos” (robatori de grans quantitats de diners en efectiu provinents de retir de bancs) o altres delictes. 
En tots els anys que portava treballant a la metal·lúrgia, vivia tranquil al costat de la meva mare i la meva filla, la meva família. Quan vaig començar a ser extorsionat, aquesta tranquil·litat va ser truncada... la delinqüència va tocar la porta de casa, tot posant en perill no només la meva integritat física, sinó també la de la meva família.

“L’any passat, el ritme de formalització de peticions de protecció internacional es va ajustar a l’evolució de la pandèmia (...) Colòmbia, amb 27.576 persones sol·licitants, davant les 29.363 de 2019, un 6% menys. Per paradoxal que pugui semblar, des de la signatura de l’acord de pau entre el Govern i la guerrilla de les FARC, la violència ha augmentat a totes les regions del país, un fenomen que ha tingut un impacte directe en la formalització de peticions de protecció internacional a Espanya, que ha passat de les 600 persones sol·licitants a les citades xifres dels darrers anys.
Entre les persones d’aquesta nacionalitat que demanen asil, destaquen les que són líders comunitaris i defensors dels drets humans, periodistes i persones de referència en les seves comunitats, així com aquelles que denuncien o són testimonis de corrupció de fons públics. En aquest context, cal fer especial atenció a la persecució vers les dones com a víctimes de violència sexual, en el marc d’un conflicte molt fragmentat, en el que intervenen molts agents de persecució, com grups paramilitars, organitzacions insurgents, com l’Ejército de Liberación Nacional o l’Ejército Popular de Liberación, l’anomenat Clan del Golfo, grups dissidents de les FARC, narcotraficants i altres grups armats.
Tot i això, la resposta habitual del Govern espanyol és la denegació de la protecció internacional, perquè considera que el conflicte armat en aquest país ja ha acabat o bé que aquests casos de persecució no són responsabilitat de les seves autoritats governamentals”. (CEAR. OP cit: 60-62))

Va arribar un punt en què la meva situació era insostenible i vaig fer tot el possible perquè poguéssim continuar vivint tranquils. Vaig denunciar la meva situació a la delegació del govern del meu país, però res no va canviar i la sensació de perill no feia més que créixer.

Un dia de juny de 2019, em vaig llevar, vaig portar la meva filla a l’escola, vaig tornar a casa, em vaig fer la maleta i vaig marxar cap a l’aeroport. Com explicar-li a una nena petita que la teva vida corre perill? Com explicar-li que de seguida que puguis tenir un lloc segur et retrobaràs amb ella?

Després d’un llarg vol, vaig arribar a Montcada i Reixac per començar des de zero, amb incertesa sobre moltes coses, però alhora, amb una certesa ben ferma: que tot estaria bé i que aconseguiria que la meva família pogués viure en un lloc segur.

Tot i ser uns mesos molt difícils, la meva filla sabia que havia marxat de viatge, però que aviat ens retrobaríem... Seria a casa? Possiblement no, però la meva filla m’estava donant l’empenta per tirar endavant i aconseguir la vida que ens mereixem.

Tres mesos després va ser possible retrobar-nos a Montcada i viure, ara sí, tranquils. Aquest primer any aquí ha estat un procés en el qual he hagut de perseverar, dur a terme una sol·licitud d’asil i refugi i fer el procés d’inserció a la comunitat. No ha estat fàcil, però aquí estic, cada dia creixent de nou i tirant cap endavant, gràcies a Déu.

Ara, no em puc imaginar com deu ser arribar a un lloc i no aconseguir mai que s’assembli una mica a casa teva, ni per a tu ni per als teus fills o filles. Com és la vida de les persones que el primer lloc on arriben és un camp de persones refugiades?