Difícil retorn
Ulisses, a l’obra clàssica grega de l’Odissea, viu un viatge ple d’entrebancs, reptes i perills per poder tornar a Ítaca, casa seva. El seu desig no sols és tornar a casa sinó també poder tornar a veure aquelles persones a qui més estima, la seva família: Penèlope, la seva dona; i Telèmac, el seu fill.
Ulisses és també qui dona nom a la invisibilitzada síndrome que viuen la majoria de les persones que han de migrar o marxar de casa seva per refugiar-se.
Joseba Achotegui, psiquiatre i professor de la Universitat de Barcelona, va ser el primer a anomenar i explicar que és allò que es viu quan deixes casa teva amb l’esperança de poder viure una vida millor.
“El nom síndrome d’Ulisses [...] Es caracteritza per situacions estressants o dols i per símptomes psiquiàtrics. Els factors d’estrès més importants són el dol per la família, relacionada amb la soledat i la separació forçada d’éssers estimats; el dol per l’estatus, relacionat amb el sentiment de fracàs i desesperació quan l’immigrant no té unes condicions mínimes per sobreviure, i el dol pels perills físics als quals s’exposa durant el viatge o que viu pel sol fet d’ésser estranger (la violència de les màfies, les xarxes de prostitució, o la por d’ésser víctima d’agressions xenòfobes o expulsat). L’expressió clínica és una combinació específica de símptomes de l’àrea depressiva (s’expressa molta tristesa i plors, però no hi ha apatia ni ideacions de mort), de l’àrea de l’ansietat (tensió, insomni, irritabilitat i pensaments recurrents i intrusius), somatitzacions (cefalees, fatiga, dolences osteoarticulars) i símptomes confusionals (despersonalització i desorientació temporoespacial). No s’ha de confondre amb un trastorn adaptatiu, propi d’un immigrant que té dificultats”. (Enciclopèdia Catalana)
El fet de marxar de casa, haver de deixar allò conegut: la família, els amics, els veïns i veïnes, l’escola, la feina, les tradicions, els menjars, les olors, els sabors, els sorolls, la llengua, etc. són per a qualsevol persona una situació difícil. Si més no, podem reconèixer enyor quan hi pensem, per molt que mai ens hem trobat personalment vivint una experiència així. A mesura que passa el temps, i si es perpetua aquest sentiment, pot arribar a ser molt dolorós.
Per a les persones que necessiten refugi, la situació ja és dolorosa des de l’inici, com hem vist al llarg de tots aquests testimonis, les persones refugiades veuen la fugida com quelcom imminent en el moment que estan vivint situacions de violències diverses com les guerres, el crim organitzat, la pobresa, la seva orientació, expressió i/o identitat de gènere i d’altres formes de violència que atempten contra el dret a viure la vida dignament.